dijous, 15 de desembre de 2016

Recerca familiar. Relats de la guerra civil

"La guerra no és un joc, és una realitat"
Roc Salvadó, 21 de febrer del 2017



El meu iaio Joaquin, de part de pare,  va viure la guerra amb 3 anys.La meva besàvia Josefa, de part de mare, vivia a una muntanya de l'Ampolla. Tenia una cova on es refugiava, ella encara viu i la cova també existeix. En canvi, Mariano, el meu besavi per part de mare, era d’Aragó. Ell es va fabricar un subterrani per amagar-se quan bombardejaven.
FIONA
El meu avi, quan la guerra va començar, ell encara no havia nascut. El meu besavi, que es deia Pedro González Martínez, vivia a Murcia amb la seva dona i els seus 3 fills. A ell el van reclamar per anar a la guerra amb els rojos. Quan estava al front, es va escapar per veure a la seva família. El problema va ser que va haver un “chivatazo” i van anar a casa seva a buscar-lo per matar-lo, però afortunadament es van assabentar i va tornar al front.
Per finalitzar, quan es va acabar la guerra, el meu besavi va haver de venir a treballar al pont d’Amposta. Al 1940 va néixer el meu avi.
MARIA


El meu avi al 2010 va publicar un llibre per explicar el que li va passar, es deia ''Vivències d'un xiquet de la guerra''.
Una anècdota interessant i molt dura és que el meu avi i el seu amic Pedro estaven jugant, quan de sobte, Pedro li va dir al meu avi que estaven venint uns avions a bombardejar el Pont dels Millars. Pedro va passar el pont per a refugiar-se i el meu avi es va amagar en un forat que tenia 1metre de fondària.
MILA



Durant la guerra civil els meus iaios materns es van refugiar a Vinaròs, on el meu besavi Joan treballava de pastisser al forn on havia après l’ofici.
Els principals clients que tenien eren els alemanys de la divisió Còndor que estaven a Vinaròs perquè operaven des de l’aeroport de la Sènia.
Un dia, un dels alts càrrecs de l’estat major dels alemanys va anar a parlar amb el meu besavi per a encarregar-li algun pastís especial, perquè deia que al dia següent tenien una batalla important, on havien de tirar moltes bombes, i necessitava que els seus homes anessin ben alimentats. El besavi Joan es va inventar un pastís i li va posar el nom de “Bomba”.
La batalla tan important que tenien era la Batalla de l’Ebre, el combat final, i un dels soldats contra els qui tiraven les bombes era el seu fill gran, el meu tio Ofelio, que l’havien cridat a la guerra amb la lleva del biberó i lluitava amb els republicans.

PAU CABRERA


El meu besavi el van tancar a la presó. Després, quan l’estaven a punt de matar, van descobrir que un home molt important del bàndol de Franco, era amic seu i per això el van salvar.
A l’any 1941 o al 1947 va néixer la meva àvia i llavors tota la família va patir molt perquè era l’edat de la postguerra, la meva tia àvia va tindre més sort i va néixer pels anys 50.
Encara conservem alguns documents del meu besavi de quan estava a la presó
VINYET

El meu besavi es deia Jose Arques Rullo, tenia 34 anys i estava casat amb Francisca Magrinyà Fornós. Tenia 3 fills i la seva dona estava embarassada del 4t. Jose treballava al sindicat nacional de treballadors, que era un partit anarquista i comunista que lluitava contra les tropes franquistes i a favor dels treballadors.
Treballava en un magatzem on repartien menjar, roba, etc…per a la gent que anava al front.
Ell i els seus companys estaven buscats per les tropes franquistes a les quals, Franco, havia ordenat que els afusellessin.
Els companys van avisar a Jose per a que l’acompanyessin a fugir dels franquistes.
Ell i els seus companys van fugir en barca, van passar pels Pirineus, descalços, sense roba, sense menjar, etc…en busca de la frontera. Travessant pins va arribar a França, a Cotlliure, al camp de concentració i es va quedar durant algun temps. Quan va vore que se’n podia anar, va sortir cap a Narbona on va treballar una temporada. Poc a poc, va anar pujant de Narbona a Paris. Es va instal·lar i allí va fer tota la seva vida. Però vivint a Paris va esclatar la 2ª  guerra Mundial.
Va lluitar en contra dels Alemanys i també va fer resistència. Quan va acabar la guerra, ell va seguir treballant fins l’edat que va poder. Va començar a arreglar-se els papers per a tornar a Espanya, però desgraciadament no va tindre temps i una embòlia se’l va emportar un matí del 6 de maig de 1980 amb 78 anys. Està enterrat a París al cementiri Du Tiers.
IAN
Republicans i antifranquistes al camp de concentració francés.
El meu avi es diu Anselmo va sofrir la guerra Civil als 8 anys. Quan van tirar la primera bomba al riu Ebre se’n van anar a Terrassa, on el meu avi tenia familiars. Van continuar els bombardejos i se’n van anar a França. El meu avi m’explica que va veure morir a un dels seus millors amics.
Va passar el temps i van tornar al poble on vivien, és a dir, a Xerta. Però es van quedar glaçats perquè estava tot destrossat.
JOANA



Els meus besavis van poder  sobreviure, ells se’n van haver d’anar a la ribera per amagar-se i fugir.
La meva besàvia plantava blat de moro i feia pa. Se’n va anar a Benicarló fins que la batalla de l’Ebre acabés.
Al meu raves iaio el van ferir dues vegades, ell era republicà. Va estar 3 anys a la guerra civil i quan va tornar es va casar amb la meva besàvia.
MANEL

Els meus avis van néixer a la postguerra, on es passava molta gana. El meu avi vivia a una barraca i per la nit anava a buscar menjar  tot sol.
A la meva àvia se li va morir un germà a la guerra civil.
I també m’han explicat que una besàvia meva va estar a un refugi quan tenia més o menys la meva edat (entre 10 i 11 anys).
YANIRA

El meu besavi de Cardona va passar la guerra amb 7 anys i el pitjor per a ell va ser la postguerra. Havia d’anar a buscar el menjar i només li donaven bacallà més dur que una pedra, pa sec, etc.
A la postguerra va treballar amb 12 o 13 anys a una mena de granja. Ell havia de passar-se tot un dia pasturant a les cabres, però un dia van vindre uns guàrdies civils i va tenir molta temor. Li van preguntar què feia, però per sort el van deixar en pau.
PAU HORCAJADA


Quan va arribar la guerra a Amposta, van caure moltes bombes, però la primera bomba que va caure  a una casa, va ser al carrer Balmes numero 1,  casa dels meus raves iaios, Mª Cinta i Manuel.
Va  morir la meva rebesàvia, una de les seves dues  filles i un cavall. El meu rebesavi va tenir molta sort, ja que va sobreviure, es va refugiar entre dos peces del sostre que van caure. Al cap del temps, van cridar als 3 germans de la meva besàvia, tenien entre 16 i 18 anys, estaven a 'la 5ª del biberó'. Per sort, van arribar tots vius.
GEA


El meu rebesavi matern (Josep), va anar a la guerra a l 1938 junt amb el seu germà i dos cunyats. Per anar a la guerra havien d’anar en tren perquè vivien al Priorat / Cabacés.   En el moment de pujar al tren, el van separar del seu germà i dels dos cunyats. Quan estava a la parada de Falset va començar a pensar amb el que s’enfrontaria i veia que aquella guerra no aniria bé. Llavors, sense que els soldats se n’adonessin va baixar del tren i va tornar a casa seva, on l’esperava la seva dona Montserrat, la seva filla Pilar i el seu fill Emilio Borràs Macip, que actualment és el meu iaio.
En arribar a casa, va veure que si es quedava allà, el vindrien a buscar i el tornarien a portar a la guerra. On ell vivia estava envoltat de muntanyes i es va amagar en una cova de dalt de la masia. Totes les nits, que no hi havia soldats rondant per allà, baixava a la masia a buscar menjar i roba. Tristament, el seu germà i els seus dos cunyats van morir a la Batalla de l’Ebre.
MAR



La nit del 10 de març de 1938, la mare del meu iaio va anar a donar pit al meu iaio que llavors tenia dos anys, però aquella nit no li va sortir més llet, perquè portaven dos anys de guerra i no hi havia menjar i, com no, patien molta gana. A partir d’aquell dia al meu iaio li donaven de menjar el que podien.
Mentre passava això a casa del meu iaio, dos avions arribaven a Amposta per bombardejar el Pont Penjant. En aquell moment passaven la senyora Conxa de la llet i la filla. Potaven el carro de la llet cobert amb un tendal blanc, feia lluna plena i, sense voler, el carro va marcar l’objectiu. Llavors, els avions van tirar les bombes i van tocar el pont de ple quedant totalment destruït.
CARLA

A la Guerra Civil Espanyola el meu rebesavi Paco tenia 27 anys. Els policies del bàndol de Franco anaven a fusellar un grup de gent, entre ells Paco. Fusellar vol dir posar-los lligats davant d'un mur i disparar-los amb un fusell, per a matar-los.

Quan els franquistes estaven a punt de disparar-los, inesperadament va arribar una persona que va dir als policies que no els fusellessin  perquè aquell dia era Dijous Sant i com que Franco tenia fortes creences  religioses, els varen alliberar. Així, el meu rebasavi Paco va sobreviure a la Guerra Civil!!!

                                                                                                                                    ALEIX

La germana de la meua revés-iaia es va casar amb un home i van tenir un fill. A l’home el van enviar a la guerra. Abans no podies dir que no perquè si no anaves et venien a buscar a casa, així que se’n va anar i tardava molt en tornar. Finalment, es van enterar que l’havien matat a la serra de Pàndols, a prop de Gandesa, i el fill es va quedar sense pare.
VERA
Resultado de imagen de serra de pandols batalla de l'ebre
Serres de Cavalls i Pàndols, escenari de la batalla de l'Ebre
FONT: http://saritaymane.blogspot.com/2014/01/puig-cavaller-707-m.html 


El meu besavi va anar a la mili de voluntari i just el va enganxar la guerra civil. El seu primer front va ser a Belchite.
El front de Belchite va ser molt estrany, perquè no pegaven trets sinó que estaven tan a prop els uns dels altres que lluitaven amb les mans. Quan va acabar la batalla, el meu besavi va fer un curs per a ser comandant. El curs va durar sis mesos.
El seu darrer front va ser a Jarama (Madrid). Aquesta batalla va ser molt dura perquè la divisió Cóndor alemanya va bombardejar les trinxeres on estava el batalló del meu besavi i de dos-cents vuitanta homes només en van sobreviure divuit, un d’ells era el meu besavi.
Finalment, quan la guerra va acabar, va manar retirada al seu batalló i ell va voler fugir a l’estranger, però el van agafar i el van tancar a un camp de concentració. Afortunadament, al cap d’un temps, el van deixar tornar a casa.
MARÇAL
Exiliats republicans al camp d'Amélie-les-Bains / Història Gràfica de la Catalunya Autònoma
Font:http://www.eldiario.es/catalunyaplural/indigna-republicans-espanyols-Franca-compleix_0_216628874.html 


Durant la guerra civil, els meus besavis vivien a la vora del Pont Penjant que llavors era front de guerra. Els meus besavis van marxar a Ulldecona a amagar-se mentre durés la guerra. En acabar aquesta, la meua besàvia va tornar cap a Amposta, mentre que el meu besavi va marxar refugiat a França. Quan va tornar, el van apresar durant un mes, però com que no tenia delictes de sang per no haver matat ningú, el van deixar lliure. Una vegada lliure, en tornar a Amposta, va nàixer la meua iaia.
AROA


El 10 de març de 1938, el Pont PenJat fou destruït pel bombardeig de l’aviació italiana.
Conten que aquell dia, una dona de l’Aldea que tornava amb carro al seu poble després de vendre llet al mercat d’Amposta va creuar el pont, malgrat els advertiments dels soldats. Quan era enmig del Pont una bomba el va tocar de ple i el Pont es va ensorrar. No es va trobar cap rastre de la dona, del carro i del cavall.
Un mes més tard, el 10 d’abril, l’exercit nacional entrava a la ciutat.
POL
El Pont Penjat destruït pel bombardeig de l'aviació italiana, el 1938


El meu iaio va nàixer en temps de guerra. Un 8 de novembre de 1938, en plena guerra civil, venia al món Pepe, el meu iaio de part de mare. Va nàixer a La Sénia, perquè el seu pare, Agustí Pascual Sanchiz, estava posat en política -anava a llistes d’Esquerra- i el van tancar a la presó. Llavors la meua revès-iaia Pepeta va marxar a La Sénia per a protegir-se ella i el seu fill gran, Alberto que tenia 7 anyets, i el meu iaio que ja venia de camí. Passat un any van poder tornar a Amposta, però fins a dos anys després el meu iaio no va poder conèixer el seu pare quan va poder sortir de la presó, que no era una de normal, sinó un barco on va estar tancat tres anys. Tanmateix, no s’ho va passar malament, perquè Agusti treballava de cuiner i a més cantava a la coral de l’església. Però, tot i així,va ser molt trist.
DANIELA


Agustí Pascual Sanchiz i altres empresonats al vaixell 'Manuel Arnús' 
al port de Tarragona, l'octubre de 1934
Font: família Pascual



Aquesta història va sobre el meu besavi Eladi Erill Giró que era policia secreta de la República a Barcelona. Com que el dictador Francisco Franco i el seu exèrcit buscaven a mort els republicans, el meu besavi va haver d’anar-se’n a França, sense ningú de la seva família. Van ser molts els republicans que es van refugiar a França i els anaven a buscar. Un dels trobats va ser el meu besavi Eladi. Juntament amb d’altres, el van tornar a portar a Espanya per executar-los.
MAX
Carnet policial i pipa d'Eladi Erill Giró
Font: família Erill


Durant la guerra civil espanyola, aquí a les terres de l’Ebre i va haver una batalla molt important, la Batalla de l’Ebre, entre Móra d’Ebre i Gandesa, a les serres de Cavalls i Pàndols, on hi va morir molta gent. Hi ha haver centenars de morts per un bàndol i per l’altre i, total, va servir per a ben poca cosa, com totes les guerres que no serveixen per a res.
També puc dir que l’avi del meu pare va estar involucrat en aquesta guerra, per sort en va sortir ben lliurat.
EMMA
Resultado de imagen de batalla de l'ebre
El poble vell de Corbera d'Ebre fou completament destruït durant la batalla de l'Ebre 
i mai més va ser reconstruït
Font: https://escolahistoria.wordpress.com/2015/03/06/ruta-historica-la-batalla-de-lebre-amb-assumpta-montella-diumenge-14-de-juny/


Durant la guerra, el meu besavi va lluitar en el bàndol perdedor. Quan va acabar la guerra, els franquistes que l’havien guanyat, van tancar a la presó el meu besavi i allí va morir.

ROGER

Besavi de Roger Pascual i família
Font:Família Pascual



El meu revésavi va haver d'estar amagat dos anys per no haver d'anar a la guerra. Estava amagat a dintre d'una pallissa i només sortia per les nits.
La meua iaia i la seua germana solien portar aigua i menjar a prop de la pallissa per a un gos que hi havia lligat, però la veritable intenció era que el seu pare pogues agafar l'aigua i el menjar per poder sobreviure.
En acabar la guerra, el meu reves-avi va poder sortir i tornar a fer vida normal.
RUTH


Al  meu revés-iaio el van agarrar per anar a la guerra. Un dia en un atac el van ferir, li va entrar una bala pel pit i li va sortir per l’esquena. Al veure que estava al terra,  un company se'l va carregar al coll i el va portar fins als camillers que agarraven els ferits. Quan es va posar bé el van portar a un camp de concentració i allí va estar fins que van anar uns avals i el van posar en llibertat.
LLUNA


El meu iaio va nàixer el 1937, en plena guerra espanyola. Quan tenia un any, amb la seua famíliava haver d'emigrar a França en un carro i un matxo. Al braç de la seua mare, el meu iaia va arribar a França i allí el van batejar. Hi havia molt poca cosa per menjar. Una germana del meu iaio va agafar una infecció i va morir. Temps més tard la família va poder tornar a Espanya. 
JOAN

1 comentari: